Com cada any, des del blog et porte la crònica diària del festival Arenal Sound. Un festival que any rere any, es reafirma com el festival amb més assistència d’Espanya per a un sector adolescent i jove d’espectadors. Aquest any ha superat la xifra de 300.000 assistents. Aquesta novena edició ha generat un impacte de 40 milions d’euros a Borriana i la província de Castelló, creant més de 4500 llocs de treball directes i indirectes.

La novetat d’aquest any era la desaparició de les festes de benvinguda al Beach Club durant les nits de dimarts i dimecres. Unes festes que l’any passat van desencadenar una entrada massiva de gent amb l’actuació de Dulceida. I és que l’Arenal Sound és un festival de música però també van augmentant el nombre de instagramers i youtubers que visiten i s’allotgen al recinte. No era estrany veure una desfilada de moda i càmeres de fotos perseguint a les estreles d’internet per la zona vip.

DIJOUS

Musicalment parlant, el festival va obrir les seues portes dijous a la vesprada. El kanka era l’encarregat d’obrir un festival on la calor compartiria el protagonisme amb la música. Amb cançons del nou disc “El arte de saltar”, va fer que el públic anara augmentant, arribant al moment més esperat per totes les persones assistents. Si, “lo mal que estoy y lo poco que me quejo”, va estar corejada i amb un final a gran velocitat. I és que el fenónmen d’Operación Triunfo va ser un dels desicius per a que tot el món coneguera la cançó, ja que la concursant Amaia la va descobrir per a molts espectadors que no coneixien la música del Kanka. El bon rotllo que va despertar el Kanka va continuar amb Rozalén i els seus Girasoles. Tots dos van col·laborar en una cançó en els seus respectius escenaris.

Aquesta primera jornada va demostrar que l’Arenal si que té assistència durant les primeres hores del festival si les propostes són nacionals i conegudes per la majoria de la gent. El públic de l’Arenal és majoritàriament jove i es va notar amb la gran quantitat de públic que hi havia en l’escenari Negrita per a veure a Beret, mentre alguns aprofitàvem per a sopar en l’àrea de menjar i descans. I és que dijous era un dia carregat de bones propostes, on La M.O.D.A va demostrar que no sols són un grup per a actuar en festivals com Viña Rock, tot i que l’assistència de públic va ser inferior a l’aconsseguida pels grups abans esmentats.

La nit va continuar amb La Casa Azul. Guille Milkiway i la seua banda ens van deleitar amb temes anterios com “Los chicos hoy saltaran a la pista” i “El momento más feliz” però també amb un moment més tranquil per a presentar els nous singles “El momento” i “ATARAXIA”. Tot i que hi havia una assistència considerable de gent, el moment més esperat per tota la gent que era i no era coneixedor de tota la música del grup, va ser “La revolución Sexual”.

Els concerts de després van deixar un sabor de boca un poc amarg, ja que The Sound of Arrows, tot i salvar els problemes de so que l’escenari Negrita va tindre durant les dos primeres jornades de festival, no va estar molt acertada la veu i The Vamps, va necessitar una millor sonorització per a ser un dels grups internacionals de la nit. No empastaven totes les veus i instruments a la perfecció.

Per la seua banda The Tripletz van aconseguir el que ja s’esperava. Un espectacle assegurat, molt paregut al del passat any,  de la mà de cançons exitoses, una colorida vestimenta i un cos de ball per a donar espectacularitat al show.

Lost Frequencies, per al meu gust, va ser de les millors sessions de les que s’han gaudit en aquesta edició del festival. Una selecció curada, mescla impecable i amb una gran musicalitat, deixant de costat la sessió festivalera i carregada de baixos i aguts de la parella belga Dimitri Vegas & Like Mike.

DIVENDRES

Cal dir que aquest any l’Arenal ha millorat molt els accessos, amb una nova imatge més professional per al festival i amb uns controls exhaustius de seguretat a l’hora d’entrar.

A les 19:00, la gent esperava a l’escenari Desperados el concert de l’eurovisiu Alfred Garcia, tot i que per problemes tècnics, es va postposar mitja hora l’eixida del cantant, fent que canviara així l’horari de totes les actuacions de la jornada. Un concert amb bona música, amb reivindicacions per part de l’artista sobre tocar en un festival després de participar en OT i molts problemes tècnics.

Taburete, David Otero i Maldita Nerea, van demostrar que els concerts nacionals són els que mouen a la gran quantitat de gent de l’Arenal, tot i que hi haguera un moment en que estaven dos concerts sonant a la vegada, on David Otero s’ho va agafar a bé i va aprofitar per a saludar a Maldita Nerea des de l’escenari.

Sense dubte, el plat estrella de la nit va ser Jess Glynne. Qualitat musical d’excepció, acompanyada d’una posada en escena i una espectacular veu, on van sonar tots els èxits. Hold my hand, I’ll be there o Rather be.

Crystal Fighters van posar el punt festiu i de ball a la nit, en un espectacle ple de color però ja vist si havies assistit a edicions anteriors del festival. Per la seua banda, Martin Jensen va realitzar una sessió on va mostrar gran part dels seus temes i remixos.